Benvinguts a Moçambic

Ahir a la nit, ara que ja hi erem tots, varem tenir la nostra benvinguda oficial a Africa. Va ser una experiència increïble. La cosa, segons recordo, va anar més o menys així.

Cap a les 8 passades ens van venir les meninhas a buscar a on estavem esperant. Ens van portar de la mà fins a la "lar", el lloc on dormen i fan classe, on ens esperaven en petits grups en els quals ens van separar i repartir. Elles representaven una familia, i "el marit" ens va presentar la seva "dona" i tots els seus "fills i filles". Mentre ho feien, i com marca la tradició, ens van repartir primer un got d'aigua. Segons els seus costums, quan una persona arriba a una casa, el primer que se li ofereix és un got d'aigua, i després exposa amb qui vol parlar. Acte seguit, i mentre ens preguntaven un munt de coses sobre nosaltres, ens van repartir unes crispetes molt rústiques, que com la majoria de coses que ens preparen per aqui, eren delicioses. Volien saber si estudiavem o treballavem, que voliem ser en el futur, si estavem casats o si teniem fills, les nostres tradicions, a quina edat es casava la gent a casa nostra, si teniem germans i si aquests treballaven o estudiaven, de que treballaven els nostres pares i un llarga llista d'altres preguntes. Quan ens varem anar acabant les crispetes van procedir a tallar i repartir-nos "bolo", un pastís tipus pa de pessic molt dens i amb gust a xocolata que també era increïblement bo. Després de repetir els que vam voler, i sense deixar de parlar, ens van escalfar i repartir una mica de "mandioca", un tubercle que, almenys en la forma en que ens el van cuinar, a la brasa,  té un gust a cavall entre la castanya i la patata, tota una experiència pel paladar. Mentre acabavem la mandioca, un grupet de noies que no estava assegudes amb nosaltres van entrar dançant i cantant al so dels "batukis", uns tambors autòctons. Varen fer uns quants balls tradicionals, i acte seguit ens van animar a unir-nos-hi. Després de molta estona d'intentar seguir el seu ritme i les seves cançons, amb resultats desiguals per a nosaltres, va arribar l'hora d'entrar, doncs, aprofitant el dia, també celebravem l'aniversari de 5 de les noies. La sala, on de dia normalment fan classe i de nit normalment ballen, tenia tot de cadires al llarg de les parets, i vam seure tots. Les homentjades seien darrera una taula, i tota la sala estava plena de guirnaldes artesanes, fetes per elles mateixes. Quan estavem tots acomodats va entrar un altre grupet ballant, que portaven els regals, i nosaltres de mentre cantavem. Després de obrir els regals, les noies que feien anys havien de triar un padrí o padrina. Aquest havia de tallar el pastís amb ella, i s'havien de donar de menjar recíprocament. Alguns de nosaltres varem tenir la sort de ser escollits per a aquesta funció, com la Laia, l'Eli, l'Esther (que és una cooperant madrilenya que hem conegut aquí i estarà tot el mes amb nosaltres) i jo mateix. Després de completar el ritual, varem repartir pastís entre tots els convidats. Una vegada tips, i una vegada més, vam cantar i ballar fins que el padre Jose (el director de la missió) va dir prou, i sort d'això, perquè tot i que elles tenien corda per estona, nosaltres estavem del tot exhausts.

En acabat, i després de parlar i compartir punts de vista sobre la nit, varem anar a dormir amb l'escalf de la seva tendra benvinguda.

Ballant al so dels batukis!

De Projecte Realitats Estiu 2010 Clan II